Abisme cavall hivern primavera i tornar

El títol recorda la narració cíclica de la novel·la de Marta Rojals Primavera estiu etcètera (La Magrana 2011) però Pau Vallvé enfoca el doble CD des del fred Canta a “Que vingui l´hivern” al primer disc que no es queda només amb la ´serotonina´ sinó que s´enfronta a les ´pors´ en les seves cançons tot confessant debilitats ´Sempre m´espanto quan tot va massa bé´ Se sent còmode amb l´esperit saturnià ´on l´abisme és tan gran´ (“Saturn”) El gran viatge sonor que ofereix neix d´una peça instrumental que amara totes les cançons titulada “Pareidòlia” un concepte que assenyala la música com a generadora de formes segons les psicologies de qui la fa i qui l´escolta I clou amb la instrumental “Ikigai” concepte japonès sobre trobar ´la raó de viure´ Abans Vallvé ha enviat a prendre pel sac envejosos i gent de prejudicis (“Avui l´únic que vull”) ha esmolat guitarres per al seu autodespertar (“Quan tots els ocells ja no hi són” “Jo i la il·lusió”) i ha estat capaç de crear espais tendres com la preciosa “A l´altre costat” Al segon disc reneix per créixer més encara a “Antiherois” o a “La Polinèsia” amb una aclucada d´ull al “Júlia” de John Lennon d´amorosa maduresa