Enric Granados: Goyescas o Los majos encadenados

Després d´haver enregistrat successivament Cerdanya de Déodat de Séverac Iberia d´Albéniz i Música callada de Mompou Albert Attenelle culmina aquest seguit d´enregistraments de maduresa amb el de Goyescas de Granados Crec que sóc objectiu si dic que a dia d´avui hi ha pocs molt pocs intèrprets —aquí i arreu— capaços d´enregistrar aquestes catedrals de la literatura pianística del segle XX amb el rigor coneixement versatilitat subtilesa i expressivitat necessaris per recrear cadascuna d´aquestes obres Per tant el primer que hem de fer és felicitar-nos per aquesta aposta continuada de Columna Música tant per revisitar el nostre patrimoni pianístic més preuat com pel talent singular d´aquest intèrpret que no ha dubtat a dedicar els millors anys de la seva trajectòria a uns enregistraments d´una qualitat excepcional Deixeble directe de Frank Marshall Albert Attenelle encarna la continuïtat vitalitat i fecunditat del llegat de l´escola catalana de piano que fet i fet es remunta a noms ara- mítics com els de Joaquim Malats Carles Vidiella Ricard Viñes Joaquim Nin Isaac Albéniz o el mateix Enric Granados per als quals es van escriure moltes d´aquestes grans obres Obres que necessitaven el concurs i l´excel•lència d´un tipus de pianista que posseís una formació tècnica molt per damunt del nivell mitjà del país És doncs indispensable subratllar la vigència de la important —i decisiva— tasca pedagògica que Granados va desenvolupar a través del seu deixeble Frank Marshall i de l´acadèmia que ha dut els seus noms de la qual n´han estat deixebles directes noms tan preclars com els de Baltasar Samper Alícia de Larrocha Rosa Sabater Carlota Garriga o Albert Attenelle sense oblidar el de tot un conjunt d´intèrprets més joves que n´asseguren i en garanteixen la continuïtat L´obra que avui ens ocupa les Goyescas d´Enric Granados (1867-1916) és sens dubte l´obra mestra del seu compositor Es tracta de la suite per a piano opus 11 composta entre 1909 i 1911 dedicada a la seva dona Amparo Gal formada per dos quaderns i sis peces estrenats per ell mateix el primer al Palau de la Música Catalana l´11 de març de 1911 i el segon a la Sala Pleyel de París el 2 d´abril de 1914 Posteriorment Granados va compondre una altra “escena goyesca” El pelele estrenada a Terrassa el 29 de març de 1914 també pel mateix compositor que per bé que relacionada amb la temàtica de l´obra no en forma part ni se l´ha pas de considerar com un possible colofó més aviat trenca amb el desplegament formal de la suite en qüestió i ens remet a un virtuosisme tardoromàntic dels excessos del qual el compositor havia volgut en certa manera desprendre´s i allunyar-se Ara bé l´impacte i encís d´aquesta obra foren tals que esperonaren el compositor i pianista nord-americà Ernest Shelling (1876-1939) a demanar a Granados de fer-ne una òpera i és així com amb el concurs del llibretista i amic seu Fernando Periquet (València 1873-1940) d´una obra pianística en sorgí —cosa del tot insòlita— una creació lírica l´òpera del mateix nom d´un acte i tres escenes publicada per l´editor Rudolph E Schirmer estrenada sota la batuta del mestre Gaetano Bavagnoli (1879-1933) al Metropolitan de Nova York el 26 de gener de 1916 i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 9 de desembre de 1939 en la que fou la seva estrena a Espanya Malauradament però l´èxit de la seva estrena novaiorquesa (un Granados eufòric deia al seu amic Ricard Viñes «Per fi he vist realitzats els meus somnis […] Tota la meva alegria actual la sento més per tot allò que ha de venir que pel que he fet fins ara») va acabar tenint conseqüències funestes fou convidat pel president Woodrow Wilson a fer un recital de piano a la Casa Blanca (Washington) ajornà en conseqüència el seu retorn a Barcelona i el 24 de març de 1916 —en plena Primera Guerra Mundial— es va produir el naufragi del ferri francès Sussex en què feia el trajecte de Folkestone a Dieppe després de ser torpedinat per un submarí alemany al canal de la Mànega Ara bé quina mena de connexió es produí entre Granados i Goya que ens pugui ajudar a desvelar mínimament l´encanteri d´aquesta suite per a piano? No n´oblidem el subtítol “Los majos enamorados” Gràcies a una carta de 1910 al seu amic Joaquim Malats tenim el valuós testimoni del mateix compositor «He compuesto una colección de Goyescas de gran vuelo y dificultad Son el pago a mis esfuerzos por llegar Dicen que he llegado En Goyescas he encontrado toda mi personalidad me enamoré de la psicología de Goya y de su paleta por tanto de su maja señora de su majo aristocrático de él y de la duquesa de Alba de sus modelos de sus pendencias de sus amores de sus requiebros Aquel blanco rosa de sus mejillas contrastando con las blondas y terciopelo negro con alamares… aquellos cuerpos de cinturas cimbreantes manos de nácar y carmín posadas sobre azabaches me han trastornado Joaquín En fin tú verás si mi música suena a color de aquel» Aquest és doncs el món goyesc que apassiona Granados el que es complau a combinar l´estil rococó de Tiepolo amb el neoclassicisme de Mengs a fi d´assolir el més adient per a la decoració de les estances reials Un món saturat de bon gust de charme i de pintoresquisme fruit del seu treball com a pintor de cartons per als tapissos de la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara quatre sèries de cartons la segona de les quals se centra en la representació de diversions populars i escenes de lleure campestre a la riba del Manzanares D´aquí que els temes musicals de Goya siguin majoritàriament populars tapissos o teles en què els instruments despleguen la seva sonoritat a l´aire lliure com ara “El baile a orillas del Manzanares” o “El ciego de la guitarra” per posar-ne dos exemples Ara bé entre aquests cartons i la nostra suite no hi busquéssim pas cap forma d´exacta correspondència —amb l´excepció això sí d´El pelele inspirada en l´obra homònima de Goya— sinó més aviat la feliç recreació d´una atmosfera d´un to d´un imaginari llargament cobejat el món de la tonadilla dels sainets de don Ramón de la Cruz -bon amic del pintor- i del folklore urbà de Madrid el seu ambient casticista tot un seguit de quadres d´amors entre majas i majos en la seva versió més abrandada i romàntica de finals del segle XVIII i principis del segle XIX Una conseqüència més de les ensenyances del seu mestre Felip Pedrell i una diguem nova modalitat del nacionalisme musical hispànic de l´època (sense anar més lluny Goya per Granados encarnava per sobre de tot “el geni representatiu d´Espanya” per tant no es tracta de cap elecció fortuïta ans al contrari) Però a diferència d´altres obres del mateix compositor Goyescas transcendeix aquest món idealitzat afiligranat i joiós bo i lliurant-nos crec una extraordinària síntesi de la lluminositat dels cartons goyescos amb el dramatisme dels Caprichos posteriors per això dóna lliure curs —i tan lliure com serà hi ha qui va titllar Goyescas de mer conjunt d´improvisacions!— a una passió amorosa entre un majo i una maja des de la seva primera trobada (“Los requiebros”) fins a la tràgica mort d´ell (a “El amor y la muerte Balada”) i la posterior aparició del seu espectre a l´epíleg (“Serenata del espectro”) passant per “Coloquio en la reja” i “Quejas o la Maja y el Ruiseñor” Tal vegada vagament inspirada en el capricho “Tal para cual” “Los requiebros” parteixen d´una jota —una més que probable referència a l´origen aragonès del pintor— els ritmes de la qual es van intercalant i desdoblant amb una fantasia desbordant fins a convertir-se en una mostra del millor contrapuntisme Per contra el “Coloquio en la reja” és un tràgic duet d´amor que ens situa en un món diametralment oposat —s´hi intueix i prefigura el drama— mentre que “El fandango de candil” —basat en la tonadilla “Currutacas modestas” dedicada per cert a Viñes— se´ns torna a endur cap a una atmosfera popular on regnen la dansa i l´exuberància harmònica i en què el piano sembla empeltar-se de guitarra La peça amb què conclou el primer quadern “Quejas o la Maja y el Ruiseñor” és sens dubte la més coneguda i popular de tota la suite es fa difícil de creure que aquest lied pianístic s´inspirés com el mateix compositor va dir en una cançó sentida als afores de València però sigui com sigui s´ha acabat convertint en un autèntic must del repertori pianístic que fins i tot es troba a l´origen del bolero Bésame mucho (!) de Consuelo Velázquez El fet és que enmig d´una trama polifònica de quatre línies contrapuntístiques s´alça i destaca l´encesa melodia d´un ocell que canta i canta sense a penes alterar-se pels múltiples arabescos que cerquen d´acotxar-lo fins al punt d´esdevenir el seu màxim protagonista sobretot a través d´una sonoritat onomatopeica de difícil execució i assoliment Bo i inspirant-se en el desè dels Caprichos de Goya el segon quadern comença amb la balada “El amor y la muerte” que reprèn motius temàtics procedents de les diverses seccions del primer com si tots ells hi fessin cap Sorprèn d´entrada per la seva senzillesa formal i una escriptura no gens recarregada però més encara per la intensitat del seu dramatisme que sembla fer honor a la fatal dialèctica del binomi que dóna títol tant al capricho goyesc com a la balada granadesca Per acabar “Epílogo Serenata del espectro” ens remet més aviat al darrer Goya el més visionari i sarcàstic per tal com hi conjura l´aparició grotesca d´un esquelet que s´empara d´una guitarra i la fa sonar mentre desapareix… El fet és que després d´acabar Azulejos del seu gran amic Albéniz (mort el 1909) i segurament estimulat per l´esclatant èxit internacional d´Iberia Granados reprèn i completa en poc temps la seva suite Goyescas que supera en dimensions i ambició tècnica tota la seva obra anterior i esdevé —pel seu melodisme revestit d´una aura improvisadora l´entrellat del seu rerefons harmònic l´original progressió d´elements repetitius o la incessant mal•leabilitat del seu fraseig— un dels cims de la literatura pianística del segle XX Més enllà dels “accidents de vida exterior” a què solia al•ludir Carles Riba que semblen condicionar-la però la suite Goyescas se situa molt per damunt d´allò que en principi va inspirar-la i ara l´escoltem alliberada gairebé de tota càrrega plasticoliterària com una obra d´una enorme envergadura i complexitat travessada de cap a cap per un lirisme adés malenconiós adés incandescent que situa el seu autor tant en els postulats del nacionalisme musical imperant a l´època com potser encara més en la fecunda estela romàntica de Schumann Chopin Liszt o Grieg ÀLEX SUSANNA